Hi ha quatre raons principals per les quals la icona noruega del cross domina les curses de velocitat. Johannes Høsflot Klæbo té un enfocament innovador de la tècnica.

Té una capacitat per prendre decisions tàctiques i una constitució física ideal per a l'esquí de fons modern. Aquesta combinació única ha demostrat ser imparable. 

Han identificat quatre raons clau per les quals Klæbo és tan extremadament eficient.  

1. Klæbo representa el cim de l'esquí de fons modern
Klæbo pertany a la nova generació d'esquiadors de fons, que han crescut amb pistes d'esquí de fons. Aquestes solen constar de pendents curts i pronunciats, corbes pronunciades i alta velocitat, totes elles ideals per desenvolupar un conjunt de tècniques específiques d'alta velocitat i l'adaptació a canvis ràpids de tècnica. 

Això últim és particularment crucial: durant una sèrie de velocitat, els corredors canvien de mitjana entre diferents subtècniques més de 30 vegades. Durant els Jocs Olímpics, Klæbo va ser un esquiador clàssic ràpid, però va ser en patinatge on realment va dominar. La seva peculiar varietat de "salts en V1" és un estil que val la pena destacar. A més, té la capacitat de "consumir" terrenys més fàcils i ondulats, de manera similar al que va fer Thomas Alsgaard als Jocs Olímpics de 1994.  

2. Klæbo va per davant del joc en l'anàlisi del camp. 
Per a cada cursa, Klæbo desglossa el recorregut i el perfil de manera gairebé científica per determinar com recórrer cada segment de la manera més ràpida possible. 

Això va ser particularment evident a l'últim cim dels Jocs Olímpics de 2018 a Corea del Sud, on va aconseguir accelerar des d'unes gambades diagonals amb molta rotació, passant per un parell de gambades diagonals gegants i fluides, fins a una potent doble posició i, finalment, una tècnica de baixada altament eficient. La velocitat que generes a la cresta d'un turó és crucial per a la velocitat amb què pots baixar més avall. 

Això ha estat estudiat recentment en l'esquí alpí per un investigador del Col·legi Noruec de Ciències de l'Exercici (Norges idrettshøgskole): la velocitat que marqueu des de la sortida és molt més important del que es pensava anteriorment. Només cal mirar les primeres passes de patinatge que fan els esquiadors alpins des del principi. 

3. Klæbo té una constitució física ideal per a l'esquí de fons modern
Un VO2max excepcionalment alt sempre ha estat un requisit previ per a l'èxit a nivell internacional. Els esquiadors de fons són els atletes amb el VO2max més alt del món, amb la majoria d'homes a la Copa del Món amb uns 85-90 ml/kg/min. 

Però les curses de velocitat (<1,8 km), on la velocitat mitjana és aproximadament un 20 per cent més alta que la d'una prova de 15 quilòmetres, també requereixen una capacitat anaeròbica increïblement alta. No només per a un impuls ocasional, sinó una vegada i una altra al llarg de la cursa. 

Aquests dos sistemes energètics, l'aeròbic i l'anaeròbic, es poden comparar amb els motors dels automòbils híbrids moderns: un potent motor de gasolina proporciona una gran potència durant un llarg període de temps. El motor elèctric pot generar encara més potència durant un curt període de temps, però igualment important és l'acceleració increïblement ràpida del motor elèctric. Quan es condueix a la potència màxima, el cotxe utilitza tots dos motors, però quan la bateria està descarregada, el cotxe la recarrega a la següent baixada. 

Els esquiadors que tenen un motor de gasolina potent i una bateria gran amb una solució de càrrega ràpida són els corredors de velocitat òptims. Tots els millors velocistes tenen aquestes propietats. Klæbo és una versió extrema. 

4. En l'esquí clàssic, destaca la tècnica de carrera de Klæbo 
Aquesta tècnica és evidentment efectiva i ràpida, però té un cost elevat pel que fa a la despesa energètica. L'única característica de Klæbo és que té una gran quantitat d'energia (capacitat anaeròbica) per dur a terme aquesta tècnica desafiant. 

La tècnica de córrer de Klæbo no només és útil per a escalar, sinó també indirectament per a baixades i planes. Aquesta tècnica requereix una empenta excepcionalment potent, que genera molta pressió a la neu i permet a l'esquiador sortir-se'n amb menys cera per a les pujades. Menys cera significa un millor lliscament, sobretot en planes, on més capes poden crear una resistència.